TEATRE I GUERRA CIVIL ESPANYOLA -I-


 1.- Panorama anterior al esclat de la guerra.

El període de la Segona República va ser extraordinàriament fecund en la composició, posada en escena i publicació d'obres de teatre. Es registren 1.258 posades en escena, només a Madrid durant aqueix període, i la llista està incompleta si ens atenim a les cròniques d'estrena dels periòdics del moment. Tota aquesta activitat es reparteix en més de trenta sales teatrals a Madrid, la població de les quals és d'aproximadament un milió d'habitants. La relació de teatres i cinemes per habitant és la major de tota Europa. Recalca l'interès del públic per les obres dramàtiques el fet que existisquen publicacions especialitzades en la seua difusió: les populars col·leccions “El Teatre Modern” i “La Farsa” ofereixen setmanalment noves peces, i a elles s'uneixen les publicades per la Societat d'Autors d'Espanya. En pocs moments de la història d'aquest país es pot trobar una afició semblant per la lectura d'aquest gènere, entusiasme comparable amb el qual va poder existir en el Segle d'Or.
L'excessiva quantitat de locals teatrals i companyies són causa d'una oferta inusitada. Perquè aquesta arribe a ser atractiva i es puguen mantenir els nivells de competitivitat, es recorre als freqüents canvis de programa. De totes maneres, dins de les modificacions, el que realment atrau al públic és l'estrena. Les companyies somien amb una estrena reeixida que proporcionarà tranquil·litat econòmica per la temporada. Per a aconseguir-ho, pressionen als autors. Aquests, cansats per l'edat o esgotats per la contínua demanda, es veuen obligats a repetir fórmules que en algun moment van ser ben rebudes.

Des de la proclamació de la República en 1931, s'havien creat companyies teatrals que el seu objectiu era la cultura popular. Amb aquest esperit van ser fundades “La Barraca”, dirigida per Federico García Lorca i Eduardo Ugarte, que comptaven amb escenògrafs de la talla de Benjamín Palencia, Santiago Ontañón, i Manuel Ángeles Ortiz; “El Teatre del Poble” dirigit per Alejandro Casona i el “Teatre de Fantoches”, guiñol dirigit per Rafael Dieste i Ramón Gaya. Aquestes dues últimes agrupacions funcionaven en el marc de les Missions Pedagògiques, organisme oficial creat per a donar a conèixer als habitants dels pobles espanyols més allunyats no solament el teatre sinó també el cinema, la literatura, el folklore nacional, la pintura, la música, etc…
Aquestes companyies van desenvolupar un treball i activitat molt importants pel que les tractaré, pròximament, en una altra entrada del blog.


Així mateix s'havien creat diversos teatres d'assaig en els quals els directors s'esforçaven per renovar el repertori i introduir a Espanya les innovacions portades a l'escena per Gordon Craig o Copeau. Però sens dubte, l'home de teatre més important de l'època va ser Cipriano Rivas Cherif –del que m'ocuparé en una futura entrada en el blog-: Director d'espectacles de la Escuela Nueva l'any 1919; fundador del grup “El Caracol” en 1928; actor en “El Mirlo Blanco”, dirigit per Carmen Monné de Baroja; director d'escena de la companyia de Margarida Xirgu en el Teatre Espanyol de 1928 a 1935; fundador de l'Estudi Dramàtic del mateix teatre en 1933 i, posteriorment, del Teatro Escuela de Arte que va presentar en el Teatre María Guerrero al costat dels músics Enrique Casal Chapí i Felipe Lluch, oferint muntatges d'una gran qualitat; va rebre el suport de García Lorca en 1935 en el Club Teatral de Cultura (posteriorment Club Anfístora), dirigit per Pura M. Ucelay en el qual també va col·laborar.
Fora de Madrid, en la resta del país, cal esmentar al grup d'Adrià Gual i el Teatre de Cambra de Lluís Masriera i Josep María Folch i Torres, a Barcelona; el Teatro Mínimo de Josefina de la Torre en Las Palmas; la Companyia Universitària "El Búho", fundada la vespra de la guerra civil, a València per Max Aub per a la qual escriu “L'aigua no és del cel” –impromptu electoral escrit i representat en ocasió de les eleccions de 16 de febrer de 1936 que havien de donar el triomf al Front Popular-. Miguel Hernández escriu “Los hijos de la piedra”, obra inspirada en l'alçament dels miners asturians l'any 1934 i Rafael Alberti estrena l'any 1931 “Fermín Galán”, considerada com la primera obra de teatre revolucionari.
Però la revolta militar i la guerra civil van transformar aqueix renaixement cultural de l'Espanya republicana en territori de combat. El teatre va ser en aquelles circumstàncies no solament un arma més de la lluita, sinó que va accelerar la crisi que havia començat tant a nivell de creació com d'organització de la vida escènica.





Cartell realitzat en 1938 per Ponsa per encarrec del Consejo Central del Teatro.

Cartel realizado en 1938 por Ponsa por encargo del Consejo Central del Teatro


El periodo de la Segunda República fue extraordinariamente fecundo en la composición, puesta en escena y publicación de obras de teatro. Se registran 1.258 puestas en escena, sólo en Madrid, durante ese periodo y la lista está incompleta si nos atenemos a las crónicas de estreno de los periódicos del momento. Toda esta actividad se reparte en más de treinta salas teatrales en Madrid, cuya población es de aproximadamente un millón de habitantes. La relación de teatros y cines por habitante es la mayor de toda Europa. Recalca el interés del público por las obras dramáticas el hecho de que existan publicaciones especializadas en su difusión: las populares colecciones “El Teatro Moderno” y “La Farsa” ofrecen semanalmente nuevas piezas, y a ellas se unen las publicadas por la Sociedad de Autores de España. En pocos momentos de la historia de este país se puede encontrar una afición semejante por la lectura de este género, entusiasmo comparable con el que pudo existir en el Siglo de Oro.
La excesiva cantidad de locales teatrales y compañías son causa de una oferta inusitada. Para que ésta llegue a ser atractiva y se puedan mantener los niveles de competitividad, se recurre a los frecuentes cambios de programa. De todos modos, dentro de las modificaciones, lo que realmente atrae al público es el estreno. Las compañías sueñan con un estreno exitoso que proporcionará tranquilidad económica por la temporada. Para lograrlo, presionan a los autores. Estos, cansados por la edad o agotados por la continua demanda, se ven obligados a repetir fórmulas que en algún momento fueron bien recibidas.


Desde la proclamación de la República en 1931, se habían creado compañías teatrales cuyo objetivo era la cultura popular. Con este espíritu fueron fundadas “La Barraca”, dirigida por Federico García Lorca y Eduardo Ugarte, que contaban con escenógrafos de la talla de Benjamín Palencia, Santiago Ontañón, y Manuel Ángeles Ortiz, “El Teatro del Pueblo” dirigido por Alejandro casona y el “Teatro de Fantoches”, guiñol dirigido por Rafael Dieste y Ramón Gaya. Estas dos últimas agrupaciones funcionaban en el marco de las Misiones Pedagógicas, organismo oficial creado para dar a conocer a los habitantes de los pueblos españoles más alejados no sólo el teatro sino también el cine, la literatura, el folclore nacional, la pintura, la música, etc…
Estas compañías desarrollaron un trabajo y actividad muy importantes por lo que las trataré, próximamente, en otra entrada del blog.
Asimismo  se habían creado diversos teatros de ensayo en los que los directores se esforzaban por renovar el repertorio e introducir en España las innovaciones llevadas a la escena por Gordon Craig o Copeau. Pero sin duda, el hombre de teatro  más importante de la época fue Cipriano Rivas Cherif –del que me ocuparé en una futura entrada en el blog-: Director de espectáculos de la Escuela Nueva en el año 1919; fundador del grupo “El Caracol” en 1928; actor en “El Mirlo Blanco”, dirigido por Carmen Monné de Baroja; director de escena de la compañía de Margarida Xirgu en el Teatro español de 1928 a 1935; fundador del Estudio Dramático del mismo teatro en 1933 y, posteriormente, del Teatro Escuela de Arte que presentó en el Teatro María Guerrero junto a los músicos Enrique Casal Chapí y Felipe Lluch, ofreciendo montajes de una gran calidad; recibió el apoyo de García Lorca en 1935 en el Club Teatral de Cultura (posteriormente Club Anfístora), dirigido por Pura M. Ucelay en el que también colaboró.
Fuera de Madrid, en el resto del país, cabe mencionar al grupo de Adrià Gual y el Teatre de Cambra de Lluís Masriera y Josep María Folch i Torres, en Barcelona; el Teatro Mínimo de Josefina de la Torre en las Palmas; la Compañía Universitaria "El Búho", fundada la víspera de la guerra civil, en Valencia por Max Aub para la cual escribe “El agua no es del cielo” –impromptu electoral escrito y representado con ocasión de las elecciones de 16 de febrero de 1936 que habían de dar el triunfo al frente Popular-. Miguel Hernández escribe “Los hijos de la piedra”, obra inspirada en el alzamiento de los mineros asturianos en el año 1934 y Rafael Alberti estrena en el año 1931 “Fermín Galán”, considerada como la primera obra de teatro revolucionario.

Pero la sublevación militar y la guerra civil transformaron ese renacimiento cultural de la España republicana en territorio de combate. El teatro fue en aquellas circunstancias no sólo un arma más de la lucha, sino que aceleró la crisis que había comenzado tanto a nivel de creación como de organización de la vida escénica. 

SEMPRE ENS QUEDARAN LES SALES


       Que la funció de la cultura és fonamental en la construcció democràtica d'una societat és un fet que, a hores d'ara, ningú es qüestiona. 
     Que la paraula cultura ha desaparegut dels discursos dels governants i que, quan apareix, és vilment manipulada, és un fet constatable. Així ens llueix el pèl!
     Que la cultura sempre ha sigut i és, -dins del context d'una crisi econòmica, social, política,….. - la germana pobra a la qual li ha tocat ballar amb el més lleig i patir directament les conseqüències d'açò, és alguna cosa que hem vivenciat tots en major o menor mesura. Doncs bé, a la Comunitat Valenciana, al món de la cultura, no solament li ha tocat bregar el bou de la pujada de l'IVA sinó que, a més, li ha tocat ballar amb culturArts: un invent que s'ha tret de la màniga la Generalitat en forma de Decret-llei (7/2012, de 19 d'octubre, del Consell, de Mesures de Reestructuració i Racionalització del Sector Públic Empresarial i Fundacional de la Generalitat) que pretén acomiadar a 300 empleats (40%) dels ens que desapareixen i que són aglutinats entorn de “CulturArts Generalitat” (nova denominació de l'entitat de dret públic “Teatres de la Generalitat”) i aconseguir un estalvi del 20% del pressupost, atès que tots els ens autònoms de la Generalitat Valenciana: Teatres de la Generalitat i instituts de Restauració, Música, Cinematografia o Art Modern, van tancar els seus balanços amb dèficits milionaris, deixant en evidència la forma de gestió dels seus responsables que, en la seua gran majoria, porta lustres al capdavant del càrrec i que el govern de la Generalitat pretén, inexplicablement, mantenir en els llocs de direcció al front de les sis unitats artístiques que s'estableixen: Teatre i Dansa –Inmaculada Gil Lázaro-, Lírica –Helga Schmidt-, Música –Inmaculada Tomás, Audiovisual –Nuria Cidoncha- Conservació i Restauració –carmen Pérez- i Arts Plàstiques –sense candidat@ de moment-
        Enfront d'açò, el sector cultural en general i el teatral en particular proposa treballar en la línia d'economitzar, de funcionar en xarxa, -tant creadors, companyies, productores, gestors, distribuïdors, espais municipals, programadors, actors, ballarins i tècnics-; aprofitant, a més, diferents mostres, festivals i fires que es realitzen de llarg a llarg de les tres províncies, i la creació d'una coordinadora de festivals i mostres, donant cabuda a festivals més alternatius. Al mateix temps aposten per incentivar la coordinació entre les poblacions i companyies per a crear "projectes de residències", de manera que les companyies que treballen en espais públics de manera habitual siguen reconegudes per açò.

         Així les coses, veiem la cartellera teatral inundada d'estrenes (quina alegria!) en les sales privades:


  • Teatre Micalet: “Eufòria” interpretada per L'Horta Teatre i escrita i dirigida per Roberto García.
  •  Sala Ultramar: “Controvèrsia”, de la companyia valenciana Armatoste Teatre. Treball escènic sobre els protagonistes de la vida és somni i La filla de l'aire, de Calderón de la Barca.
  • Teatre Flumen: “La mare pasota” monòleg interpretat per l'actriu Petra Martínez, dirigit per Juan Margallo i escrit per Darío Fo i Franca Rame. 
  • Sala Russafa: “ Pareja Oberta” de Produccions Imperdibles i escrit per Darío Fo i Franca Rame. 
  • Sala Escalante: “El Mag de Oz” per la companyia de Dansa valenciana Ananda Dansa. Espectacle que es va crear en 1999 i ha collit nombrosos reconeixements, com els guardons al millor espectacle de dansa, a la millor composició musical i al millor intèrpret de dansa obtinguts en els Premis dels Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana 2000 i el Premi Max 2001 al millor espectacle infantil.
  •  Espai Inestable: “Vila Quitapenas” per la Lola Boreal, espectacle que conjuga dansa i teatre amb arts plàstiques, visuals, tecnologia i, sobretot, persones i bicicletes.
  • II Cicle de Miniteatre en el Centre Cultural La Rambleta de València. Des del dijous 22 de novembre de 2012 i fins al dia 20 de gener de 2013 acollirà l'II Cicle de Miniteatre en el qual cada dia es representaran fins a 5 peces teatrals diferents, de les quals hi haurà sis passes.
  •  Sala Carme Teatre: “Agnès” un espectacle que combina dansa i teatre, i que a més està englobat dins del Cicle Creadores.
  •  Teatro Círculo: "Conciertoencanto", un insòlit one-man xou musical per a veu i violoncel interpretat per Pau de Nut.

             Acabe amb les paraules de Jaime Millás que apareixen en l'últim nombre (fantàstic, com sempre) de “PRIMER ACTO”: “ El festival valenciano Russafa escénica [… ] confirma que ante los tiempos de crisis y escasez de apoyo a la iniciativa pública, el teatro se está deslizando hacia el cosmos de los espacios privados, donde la gente vive sus dramas y sus ilusiones a pequeña escala, para volver de algún modo a las fuentes de la creación escénica”.




Concentració en defensa de la cultura, dijous 20 de desembre de 2012, Plaça de la Mare de dèu de València. Foto Levante EMV