Durant els mesos de maig, juny i juliol s'han estat celebrant al llarg de la Península, amb gran èxit, multitut de festivals de Teatre de Titelles: El XV Festival Internacional de Teatre amb Titelles (Granada), Festival Internacional de Titelles de Segòvia (Titirimundi), Festival Internacional de Titelles de Redondela (Pontevedra) i molts altres. Però d'on ve la titella? Per què exerceix aqueixa fascinació en l'home? Preguntes a les quals vaig a intentar respondre mitjançant una “pinzellada”, atès que és un tema molt ampli i apassionant.
L'home primitiu va quedar sorprès en descobrir la seua ombra dansant en la paret d'una caverna; més tard va modelar amb fang figures estàtiques i la seua necessitat expressiva li va portar a donar-los personalitat pròpia. Per açò es creu que l'origen de la titella va unit al de l'home i la seua evolució està en funció de la societat en la qual es representa. Les marionetes existeixen des de fa mil·lennis i en els seus començaments no va ser un passatemps infantil. Les primeres representacions són figures sagrades, esculpides a imatge del difunt. Més tard vindrien els ninots que simbolitzaven la fertilitat, la màgia…. Va ser la civilització egípcia la primera que va utilitzar els ninots en les representacions teatrals que s'oferien entorn de les dinasties faraòniques. Grans ninots articulats van ser utilitzats com a símbols dels déus abans de l'arribada del cristianisme.
La història de les titelles en el món occidental comença a Grècia i continua a Roma per a després passar a Europa i a la resta del món.
A Grècia van coexistir les titelles amb el teatre d'actors, però relegats a un art menor. La primera referència coneguda de Grècia data de l'any 422 a.c. Genofonte explica la visita d'un titellaire de Siracusa a la casa del ric atenès Callias. El teatre de titelles de l'època estava realitzat per titereros ambulants i servia majoritàriament per a divertir a cercles selectes de ciutadans, tot i que també es feien representacions en places públiques. El primer titiriter conegut pel seu nom es deia Photino i utilitzava titelles de fil.
Els romans amb la seua conquesta es van portar les figures manipulades a la península itàlica. A Roma les titelles van ser una diversió de carrer, no sempre podien estar en pau amb la censura i la repressió de l'imperi. També els sacerdots romans usaven figures religioses amb mecanismes i tubs per a parlar a través d'elles al poble. Quan va caure l'Imperi Romà en el segle V d.c., el cristianisme va ser la religió oficial. Els titereros feien les seues representacions per carrers i places.
En l'Edat Mitjana el ninot reapareix de la mà de l'Església mitjançant representacions sacres per a fer més efectives les representacions religioses. Però el manipulador comença a introduir elements profans i els personatges populars es barregen amb les figures sacras. Posteriorment un dels Papes Borja, adonant-se de les enormes possibilitats de les titelles dins de l'àmbit teatral, dicta una Ordre per la qual les figures mòbils perden el seu caràcter religiós per a deixar de ser utilitzades exclusivament en els temples, saltant al carrer i unint-se a la figura del titellaire, una figura barreja de saltimbanqui i xerraire. Aquests mateixos personatges, reconvertits en actors, són els que estan darrere de cada representació que es dóna en l'actualitat; representacions que van més enllà del pur entreteniment.
La primera vegada que apareix escrita la paraula titella a Espanya és en “El tresor de la llengua castellana”, diccionari que data de 1611 i l'autor del qual va ser Covarrubias. Però abans de ser emprada en aqueix diccionari, ja era paraula utilitzada i comuna. Segons aquest autor, les titelles eren “ciertas figurillas que suelen traer los extranjeros en unos retablos que, mostrando tan solamente el cuerpo dellas, los gobiernan como si ellos mismos se moviesen y los maestros que están dentro, detrás de un repostero y del castillo que tienen de madera, están silvando con unos pitos que parece hablar las mesmas figuras y el intérprete que está fuera declara lo que quieren decir. Y porque el pito suena ti, ti, se llamaron títeres”.
A Espanya, en ple segle XVI hi ha vestigis de teatre de ninots. És el propi Carlos V qui, aficionat a presenciar actuacions de titelles, empra al seu millor matemàtic i físic, Juanello Torriani de Cremona, per a la construcció de complexos ninots animats que distraguen a l'emperador, retirat en el monestir de Yuste, amb la seua petita cort.
Des de llavors es difonen les titelles pel país, ja com retablillos ambulants, viatgers, en un humil carromato o com la suntuosa “màquina real” de més categoria i aprest, que es trasllada a les cases per a ornato de les festes elegants, mentre que els primers recorrien els pobles cercant les seues fires.
Els uns i els altres van haver de ser suficientment coneguts quan el propi Miguel de Cervantes no menysprea introduir en El Quixot l'episodi del retaule de Maese Pedro en la segona part del Quixot, on en un retablillo apareixen gran quantitat de ninots completament silenciosos, explicada l'acció per un torsimany i il·luminada l'escena per gran quantitat de "candelillas de cera". També en l'entremès cervantino “El retaule de les meravelles” és el protagonista un teatre de titelles ambulant, en el qual només poden veure el que en ell succeeix els cristians vells. Hi ha un escrit de Ruiz d'Alarcón, datat en 1610, en el qual es queixa del embobament al fet que sembla tenen sotmesos les titelles a tota la cort:
Un dels escriptors que va deixar part del seu esforç traduït en obra per a titelles va ser Luis de Benavente, del que en 1620 escriu Tirso de Molina:
En les funcions de titelles també es ballava. Cervantes en un entremès fa aparèixer, entre altres figures, una de Herodías i una altra de Montiel –el que exhibeix el retaule- i diu que ballarà si hi ha algú que ho acompanye.
Sense haver assimilat encara personatges de la Commedia dell´arte, ja s'utilitzaven recursos dels quals ací es prodigaven, per exemple, l'estaca.
La frase “acabar en pals com a entremès” va nàixer que, no tenint unitat ni assumpte aquestes peçes, sinó que constituïen una sèrie d'episodis deslligats a voltes i unes altres sense més relació que les que els donava el caràcter del personatge principal d'elles, podien a voluntat de l'autor dilatar-se o reduir-se, arribant el moment que no sabent com donar-li fi i quan ja havia durat bastant, fingia una disputa –que ja venia preparada des del començament-, eixint a colps els actors. Aquesta característica era ja pròpia dels exodia (1) romans i és una de les característiques de les quals conserva encara el teatre de titelles. D'ací li ve el nom de “titelles de cachiporra”.
La marioneta, la titella, és un instrument, un mitjà d'expressió completíssim integrant de la cultura popular. La naturalesa transhumant dels titereros i el seu constant pas d'un país a un altre, en el mateix continent europeu o creuant el mar, va contribuir a l'expansió de diverses formes de titelles que, arreplegant la idiosincràsia de cada poble, s'adaptaven a la seua cultura: el Punch and Judy anglés, el Guiñol francés, el Pulcinella italià, el Titella català (nebot de Punch), el Pupi sicilià, Kasperl a Alemanya, Jan Klaasen a Holanda, Mester Jekel a Dinamarca, Hänneschen a Colònia, els Robertos a Portugal, Petrushka a Rússia, Joao Minhoca a Brasil, els Tirisitis d'Alacant i les Teresetes de Balears, Panxa Verda a Galícia, Don Cristóbal a Castella i la Tia Norica a Andalusia, etc…
En el segle XX, va ressorgir com un teatre de titelles veritablement artístic. Es van crear grans companyies. Les titelles es van introduir en els mitjans de difusió massiva, -cinema, televisió -. En aquests mitjans és on es va començar a utilitzar els animatronics, titelles dirigides amb comandaments a distància.
D'altra banda, des de les primeres dècades es va veure la possibilitat d'incorporar les titelles en el procés educatiu i fins i tot usar-los com a vehicle de comunicació en ciències modernes com la psicologia i la sociologia. Les titelles es van unir al creixent desenvolupament del segle.
_________________________________________
(1)Exodia: Espècie de farsa amb personatges fixos, inspirada en les manyagues gregues. Es representava abans d'una tragèdia i eren de breu extensió i ràpid desenvolupament. Les recitaven actors professionals, portadors de màscara. Quatre eren els personatges característics: Maccus, Pappus, Bucco i Dossennus, avis dels quals apareixeran segles després en la Commedia dell´arte.
. Bibliografia:
· Títeres, historia, teoría y tradición. Teatro Arbolé, Zaragoza. Ed. Contratiempo.
· Historia del teatro infantil español. Juan Cervera, Madrid. Editora Nacional.
· Titelles. Teatro popular. Francisco Porras, Madrid. Editora Nacional.
· Les grans tradicions populars: ombres i titelles. Monografies de Teatre n.7. Institut del Teatre de Barcelona. Ed. 62.
· El Teatre d’ombres d’arreu del món. Les grans tradicions. Monografies de Teatre n.14. Institut del Teatre de Barcelona. Ed. 62.
L'home primitiu va quedar sorprès en descobrir la seua ombra dansant en la paret d'una caverna; més tard va modelar amb fang figures estàtiques i la seua necessitat expressiva li va portar a donar-los personalitat pròpia. Per açò es creu que l'origen de la titella va unit al de l'home i la seua evolució està en funció de la societat en la qual es representa. Les marionetes existeixen des de fa mil·lennis i en els seus començaments no va ser un passatemps infantil. Les primeres representacions són figures sagrades, esculpides a imatge del difunt. Més tard vindrien els ninots que simbolitzaven la fertilitat, la màgia…. Va ser la civilització egípcia la primera que va utilitzar els ninots en les representacions teatrals que s'oferien entorn de les dinasties faraòniques. Grans ninots articulats van ser utilitzats com a símbols dels déus abans de l'arribada del cristianisme.
La història de les titelles en el món occidental comença a Grècia i continua a Roma per a després passar a Europa i a la resta del món.
A Grècia van coexistir les titelles amb el teatre d'actors, però relegats a un art menor. La primera referència coneguda de Grècia data de l'any 422 a.c. Genofonte explica la visita d'un titellaire de Siracusa a la casa del ric atenès Callias. El teatre de titelles de l'època estava realitzat per titereros ambulants i servia majoritàriament per a divertir a cercles selectes de ciutadans, tot i que també es feien representacions en places públiques. El primer titiriter conegut pel seu nom es deia Photino i utilitzava titelles de fil.
Els romans amb la seua conquesta es van portar les figures manipulades a la península itàlica. A Roma les titelles van ser una diversió de carrer, no sempre podien estar en pau amb la censura i la repressió de l'imperi. També els sacerdots romans usaven figures religioses amb mecanismes i tubs per a parlar a través d'elles al poble. Quan va caure l'Imperi Romà en el segle V d.c., el cristianisme va ser la religió oficial. Els titereros feien les seues representacions per carrers i places.
En l'Edat Mitjana el ninot reapareix de la mà de l'Església mitjançant representacions sacres per a fer més efectives les representacions religioses. Però el manipulador comença a introduir elements profans i els personatges populars es barregen amb les figures sacras. Posteriorment un dels Papes Borja, adonant-se de les enormes possibilitats de les titelles dins de l'àmbit teatral, dicta una Ordre per la qual les figures mòbils perden el seu caràcter religiós per a deixar de ser utilitzades exclusivament en els temples, saltant al carrer i unint-se a la figura del titellaire, una figura barreja de saltimbanqui i xerraire. Aquests mateixos personatges, reconvertits en actors, són els que estan darrere de cada representació que es dóna en l'actualitat; representacions que van més enllà del pur entreteniment.
La primera vegada que apareix escrita la paraula titella a Espanya és en “El tresor de la llengua castellana”, diccionari que data de 1611 i l'autor del qual va ser Covarrubias. Però abans de ser emprada en aqueix diccionari, ja era paraula utilitzada i comuna. Segons aquest autor, les titelles eren “ciertas figurillas que suelen traer los extranjeros en unos retablos que, mostrando tan solamente el cuerpo dellas, los gobiernan como si ellos mismos se moviesen y los maestros que están dentro, detrás de un repostero y del castillo que tienen de madera, están silvando con unos pitos que parece hablar las mesmas figuras y el intérprete que está fuera declara lo que quieren decir. Y porque el pito suena ti, ti, se llamaron títeres”.
A Espanya, en ple segle XVI hi ha vestigis de teatre de ninots. És el propi Carlos V qui, aficionat a presenciar actuacions de titelles, empra al seu millor matemàtic i físic, Juanello Torriani de Cremona, per a la construcció de complexos ninots animats que distraguen a l'emperador, retirat en el monestir de Yuste, amb la seua petita cort.
Des de llavors es difonen les titelles pel país, ja com retablillos ambulants, viatgers, en un humil carromato o com la suntuosa “màquina real” de més categoria i aprest, que es trasllada a les cases per a ornato de les festes elegants, mentre que els primers recorrien els pobles cercant les seues fires.
Els uns i els altres van haver de ser suficientment coneguts quan el propi Miguel de Cervantes no menysprea introduir en El Quixot l'episodi del retaule de Maese Pedro en la segona part del Quixot, on en un retablillo apareixen gran quantitat de ninots completament silenciosos, explicada l'acció per un torsimany i il·luminada l'escena per gran quantitat de "candelillas de cera". També en l'entremès cervantino “El retaule de les meravelles” és el protagonista un teatre de titelles ambulant, en el qual només poden veure el que en ell succeeix els cristians vells. Hi ha un escrit de Ruiz d'Alarcón, datat en 1610, en el qual es queixa del embobament al fet que sembla tenen sotmesos les titelles a tota la cort:
“…. Toda la corte, y estar
Muy quedos papando muecas,
Viendo bailar dos mulecas
Y oyendo un viejo graznar….!
Un dels escriptors que va deixar part del seu esforç traduït en obra per a titelles va ser Luis de Benavente, del que en 1620 escriu Tirso de Molina:
“Él hizo la Malcontenta,
El Marión, Los antojados,
dos de Los Monos, El juego del hombre y el de los rábanos,
La ola, el ciego y los títeres….”
En les funcions de titelles també es ballava. Cervantes en un entremès fa aparèixer, entre altres figures, una de Herodías i una altra de Montiel –el que exhibeix el retaule- i diu que ballarà si hi ha algú que ho acompanye.
Sense haver assimilat encara personatges de la Commedia dell´arte, ja s'utilitzaven recursos dels quals ací es prodigaven, per exemple, l'estaca.
La frase “acabar en pals com a entremès” va nàixer que, no tenint unitat ni assumpte aquestes peçes, sinó que constituïen una sèrie d'episodis deslligats a voltes i unes altres sense més relació que les que els donava el caràcter del personatge principal d'elles, podien a voluntat de l'autor dilatar-se o reduir-se, arribant el moment que no sabent com donar-li fi i quan ja havia durat bastant, fingia una disputa –que ja venia preparada des del començament-, eixint a colps els actors. Aquesta característica era ja pròpia dels exodia (1) romans i és una de les característiques de les quals conserva encara el teatre de titelles. D'ací li ve el nom de “titelles de cachiporra”.
La marioneta, la titella, és un instrument, un mitjà d'expressió completíssim integrant de la cultura popular. La naturalesa transhumant dels titereros i el seu constant pas d'un país a un altre, en el mateix continent europeu o creuant el mar, va contribuir a l'expansió de diverses formes de titelles que, arreplegant la idiosincràsia de cada poble, s'adaptaven a la seua cultura: el Punch and Judy anglés, el Guiñol francés, el Pulcinella italià, el Titella català (nebot de Punch), el Pupi sicilià, Kasperl a Alemanya, Jan Klaasen a Holanda, Mester Jekel a Dinamarca, Hänneschen a Colònia, els Robertos a Portugal, Petrushka a Rússia, Joao Minhoca a Brasil, els Tirisitis d'Alacant i les Teresetes de Balears, Panxa Verda a Galícia, Don Cristóbal a Castella i la Tia Norica a Andalusia, etc…
En el segle XX, va ressorgir com un teatre de titelles veritablement artístic. Es van crear grans companyies. Les titelles es van introduir en els mitjans de difusió massiva, -cinema, televisió -. En aquests mitjans és on es va començar a utilitzar els animatronics, titelles dirigides amb comandaments a distància.
D'altra banda, des de les primeres dècades es va veure la possibilitat d'incorporar les titelles en el procés educatiu i fins i tot usar-los com a vehicle de comunicació en ciències modernes com la psicologia i la sociologia. Les titelles es van unir al creixent desenvolupament del segle.
“Vamos a levantar la cortina. Los títeres ya están a punto de hacer toda clase de disparates. Esperan el momento de salir, postineros, como son, ahuecándose el cabello o componiendo el delantal de popelín. Acaban de salir de un estuche de maravilla. Por eso, bajo la fría corteza del títere, no sería extraño que de cuando en cuando sintierais la ardiente vibración de su almita humana.”
-Pere Corominas- “Putxinellis”
_________________________________________
(1)Exodia: Espècie de farsa amb personatges fixos, inspirada en les manyagues gregues. Es representava abans d'una tragèdia i eren de breu extensió i ràpid desenvolupament. Les recitaven actors professionals, portadors de màscara. Quatre eren els personatges característics: Maccus, Pappus, Bucco i Dossennus, avis dels quals apareixeran segles després en la Commedia dell´arte.
. Bibliografia:
· Títeres, historia, teoría y tradición. Teatro Arbolé, Zaragoza. Ed. Contratiempo.
· Historia del teatro infantil español. Juan Cervera, Madrid. Editora Nacional.
· Titelles. Teatro popular. Francisco Porras, Madrid. Editora Nacional.
· Les grans tradicions populars: ombres i titelles. Monografies de Teatre n.7. Institut del Teatre de Barcelona. Ed. 62.
· El Teatre d’ombres d’arreu del món. Les grans tradicions. Monografies de Teatre n.14. Institut del Teatre de Barcelona. Ed. 62.
Foto: PANTZERKI- TXOTXONGILO ARTEETAKO DOKUMENTAZIO ZENTROA: BILBAO
